Notícies Actualitat
19.11.2020.
Defensa subhasta 18 actius immobiliaris per 4,9 milions d'euros
https://www.ejeprime.com/empresa/defensa-subasta-18-activos-inmobiliarios-por-49-millones-de-euros.html
18.11.2020.
L'OSIC convoca una línia nova de subvencions per a la programació estable d'activitats artístiques en equipaments culturals gestionats per associacions i fundacions
https://cultura.gencat.cat/ca/detall/Noticies/CLT082?utm_source=SUBVENCIONS+DEPARTAMENT+DE+CULTURA&utm_campaign=4fe8570dd9-EMAIL_CAMPAIGN_2020_01_28_09_34_COPY_02&utm_medium=email&utm_term=0_4d759b0c43-4fe8570dd9-82073925
17.11.2020.
Divisió SIGO, SL arriba a un acord amb Gremi de Cambra de Comerç de Barcelona
Divisió SIGO, SL arriba a un acord amb Gremi de Cambra de Comerç de Barcelona per informar als seus associats de la informació de licitacions públiques (Concursos) https://www.cambrabcn.org/licitacambra/servei-d-alertes/divisio-sigo-sl
#licitacions #contractaciopublica #concursos
16.11.2020.
Divisió SIGO, SL arriba a un acord amb Gremi de Constructors d'Obres de Barcelona i Comarque
Divisió SIGO, SL arriba a un acord amb Gremi de Constructors d'Obres de Barcelona i Comarques per informar als seus agremiats de la informació de licitacions públiques (Concursos) https://lnkd.in/ddYw4Tp
#licitacions #contractaciopublica #concursos
13.11.2020.
Llei 6/2020, d'11 de novembre, reguladora de determinats aspectes dels serveis electrònics de confiança
El dia 12 de novembre de 2020 s'ha publicat en el BOE aquesta Llei, que té per objecte regular determinats aspectes dels serveis electrònics de confiança, com a complement del Reglament (UE) núm. 910/2014 del Parlament Europeu i del Consell, de 23 de juliol de 2014, relatiu a la identificació electrònica i els serveis de confiança per a les transaccions electròniques en el mercat interior i pel qual es deroga la Directiva 1999/93/CE (article 1), i que deroga, entre altres disposicions, la Llei 59/2003, de 19 de desembre, de signatura electrònica. Aquesta Llei s'aplica "als prestadors públics i privats de serveis electrònics de confiança establerts a Espanya", així com "als prestadors residents o domiciliats en un altre Estat que tinguin un establiment permanent situat a Espanya, sempre que ofereixin serveis no supervisats per l'autoritat competent d'un altre país de la Unió Europea" (article 2).
Entre altres aspectes, conté diverses disposicions relatives als certificats electrònics. Així, preveu que la identitat del titular en els certificats qualificats es consignarà, "en el supòsit de certificats de signatura electrònica i d'autenticació de lloc web expedits a persones físiques, pel seu nom i cognoms i el seu nombre de Document Nacional d'Identitat, nombre d'identitat d'estranger o número d'identificació fiscal, o a través d'un pseudònim que consti com tal de manera inequívoca"; i "en el supòsit de certificats de segell electrònic i d'autenticació de lloc web expedits a persones jurídiques, per la seva denominació o raó social i el seu número d'identificació fiscal", havent d'indicar-se, en defecte d'aquest, "un altre codi identificatiu que li identifiqui de forma unívoca i permanent en el temps, tal com es reculli en els registres oficials" (article 6).
D'altra banda, si bé la identificació de la persona física que sol·liciti un certificat qualificat exigirà la seva personació davant dels encarregats de verificar-la i s'acreditarà mitjançant el Document Nacional d'Identitat, passaport o altres mitjans admesos en Dret, s'habilita perquè reglamentàriament, mitjançant Ordre de la persona titular del Ministeri d'Assumptes Econòmics i Transformació Digital, es determinin "altres condicions i requisits tècnics de verificació de la identitat a distància i, si procedeix, altres atributs específics de la persona sol·licitadora d'un certificat qualificat, mitjançant altres mètodes d'identificació com a videoconferència o vídeo-identificació que aportin una seguretat equivalent en termes de fiabilitat a la presència física segons la seva avaluació per un organisme d'avaluació de la conformitat" (article 7).
Aquesta Llei, d'acord amb la seva disposició final setena, entrarà en vigor l'endemà al de la seva publicació en el BOE.
12.11.2020.
Diners europeu per rehabilitar el seu habitatge
https://elpais.com/economia/2020-11-06/dinero-europeo-para-rehabilitar-su-vivienda.html
11.11.2020.
Tot el que necessites saber sobre el DEUC
https://www.merca2.es/todo-necesitas-saber-deuc
10.11.2020.
INFORME SOBRE LA CONCURRÈNCIA EN LA CONTRACTACIÓ PÚBLICA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA
https://contractacio.gencat.cat/web/.content/difusio/publicacions/indicadors/informes/concurrencia/informe-concurrencia-2019.pdf
06.11.2020.
UNA OPORTUNITAT LABORAL PER ALS AUTÒNOMS Més de 61.000 concursos de licitació pública per a treballar amb Administració
https://www.autonomosyemprendedor.es/articulo/tu-negocio/mas-61000-concursos-licitacion-publica-trabajar-administracion/20201027163541023252.html
05.11.2020.
La figura del desistimiento en la contratación pública
El concepte jurídic de l'desistiment contractual entès com el dret o potestat de la qual disposa una o ambdues parts en un contracte per rescindir-lo o deixar-lo sense efecte de manera unilateral, adquireix diferents connotacions i especials particularitats dins de l'esfera de la contractació pública. Quins són? Anem a veure-les.
En primer lloc, esdevé necessari realitzar una recerca de la figura de l'desistiment dins de l'actual Llei 9/2017, de 8 de novembre, de contractes de sector públic, per la qual es transposen la ordenament jurídic espanyol les directives de Parlament Europeu i de Consell 2014/23 / UE i 2014/24 / UE, de 26 de febrer de 2014 (en endavant, LCSP). El primer a tenir en compte és que en els contractes administratius - aquells subscrits per aquells ens que en virtut de l'article 3 de la LCSP tinguin la consideració d'Administració pública - s'extingeixen bé pel seu compliment o bé per resolució (article 109 LCSP). S'entén per compliment la realització satisfactòria per part de contractista de les obligacions adquirides, i a aquest efecte la Llei exigeix un acte formal de recepció a partir de el qual s'inicia el termini de què disposa l'Administració per a abonar el preu a l'contractista. D'altra banda, entenem la resolució contractual com una de les prerrogatives de les que gaudeix l'Administració en la seva qualitat de tutora de l'interès públic que fonamenta els seus contractes; ja que es tracta de la possibilitat de rescindir de forma unilateral el contracte per una de les causes establertes en la Llei. Aquestes causes de resolució estan contingudes de manera taxada en l'article 211 LCSP, i per a l'aplicació de cadascuna d'elles cal seguir el procediment establert per reglament.
El primer que crida l'atenció és que la figura de l'desistiment no es troba específicament prevista dins de les causes taxades de l'article 211 com a causes generals de resolució dels contractes administratius, com ho serien, per exemple: la impossibilitat d'executar la prestació per part de contractista en els termes inicialment pactats en el contracte, el mutu acord entre l'Administració i el contractista, l'incompliment de l'obligació principal de l'contracte, la mort o incapacitat sobrevinguda de l'contractista, etc. Per tant, com la pròpia lletra h) de el mateix article ens indica, caldrà atendre a les causes específiques de resolució que la LCSP estableix per a cada tipologia contractual. És important matisar el fet que, en la resolució contractual, ja que sempre és legitimada per una de les causes taxades per la llei, caldria atendre cadascuna d'aquestes causes per poder apreciar en quins supòsits seria procedent una indemnització i en quins casos no. Per exemple, en algun cas serà el contractista qui haurà d'indemnitzar a l'Administració - si fos el cas en què el contractista incompleix les obligacions de l'contracte - i en altres, seria a l'inrevés - per exemple, si s'ha produït un incompliment per part de l'Administració de les obligacions de l'contracte, haurà d'abonar a l'contractista, amb caràcter general, el pagament dels danys i perjudicis que corresponguin -.
D'altra banda, si ens desplacem al llarg dels diferents preceptes de la LCSP on es fan constar les diverses causes específiques de resolució de cada tipus de contracte, veurem que l'únic contracte en el qual es preveu el desistiment com a causa concreta de resolució és el contracte d'obres (punt d de l'article 245 LCSP). Per tant, el desistiment seria una de les causes susceptibles de causar la resolució de el contracte d'obres per part de l'Administració. A aquest efecte, en l'article 246 de la LCSP s'especifica que en cas de desistiment un cop iniciada l'execució de les obres, el contractista té dret, per tots els conceptes, a l'abonament de el 6% de l'preu d'adjudicació de les obres deixades de realitzar en concepte de benefici industrial, IVA exclòs. Per tant, l'Administració podria optar per desistir de l'contracte d'obres abans o després de l'inici de les obres - per això, de manera posterior a l'adjudicació i formalització de l'contracte -, però sempre compensant econòmicament el contractista pels guanys que deixaria de percebre arran d'aquesta decisió unilateral d'l'òrgan de contractació. Ara bé, perquè el desistiment de l'Administració resulti ajustat a dret, ha de ser justificat mitjançant raons d'interès públic que aconsellen la resolució de el contracte. En aquest sentit, el Dictamen 1208/2008, de 16 d'octubre, de el Consell d'Estat va expressar que "l'interès públic que justifica el desistiment unilateral de l'Administració s'ha vingut apreciant en aquelles relacions contractuals que, per una alteració sobrevenid de les circumstàncies , han perdut el seu objecte ".
De tota manera, hi ha un altre tipus de desistiment referit a la totalitat dels contractes administratius, entès com la possibilitat que té l'òrgan de contractació de desistir de l'procediment abans de la formalització de l'contracte (article 152 LCSP). Perquè sigui procedent aquest desistiment cal que, en primer lloc, l'acord es produeixi amb anterioritat a la formalització de l'contracte; en segon lloc, que s'acrediti que s'ha produït una infracció de caràcter no esmenable de les normes de preparació de l'contracte o reguladores de l'procediment de contractació, i finalment, que es compensi econòmicament els candidats aptes per a participar en la licitació o als licitadors per les despeses en què hagin incorregut 1. Arribats a aquest punt, resulta d'especial importància indicar que en l'article 152 LCSP es regulen dues figures: la decisió de no adjudicar o celebrar el contracte (antiga renúncia) i el desistiment de procediment de adjudicació (que acabem de veure). Respecte de la primera, si l'Administració decideix no adjudicar o signar el contracte, haurà d'haver raons d'interès públic degudament justificades en l'expedient, i no serà possible promoure una nova licitació amb idèntic objecte contractual mentre subsisteixin les raons al·legades (apartat 3 de l' article 152 LCSP). En canvi, i en relació a la segona, si l'Administració acorda desistir de el contracte, aquesta decisió deurà fundar-se, tal com hem indicat, en una infracció no esmenable de les normes de preparació de l'contracte o de les reguladores de l'procediment d'adjudicació , també degudament justificades en l'expedient i es podrà iniciar de forma immediata un nou procediment de licitació que recaigui sobre el mateix objecte (apartat 4 de el mateix article). Així doncs, un cop vistes les diferències, els efectes que es poden produir en cas de no adjudicar o celebrar (antiga renúncia) o en cas de desistiment, són clars.
Ja que en aquest article em refereixo especialment a la figura del desistiment, aprofundiré en un aspecte de la mateixa respecte de què els tribunals administratius de recursos contractuals, doctrina i tribunals de justícia detenen criteris diferents. Es tracta de si la infracció no subsanable de les normes de preparació de l'contracte o de les reguladores de l'procediment d'adjudicació ha de venir referida a un vici d'anul·labilitat (susceptibles de convalidació per part de l'Administració - arts. 48 i 52 de la Llei 39 / 2015, d'1 d'octubre, de procediment administratiu comú de les administracions públiques, en endavant, LPACAP) o de nul·litat de ple dret (no susceptibles de convalidació per part de l'Administració - art. 47 LPACAP). D'una banda, tant el Tribunal Administratiu de Contractes Públics d'Aragó (Acord núm 11/2014) com el d'Andalusia (Resolució núm 59/2015) han entès que no es pot admetre el desistiment si aquest no es refereix a vicis de nul·litat de ple dret, ja que només aquests són insubsanables. Aquesta mateixa postura defensa el Tribunal Català de Contractes de Sector Públic (en endavant, TCCSP) en la recent Resolució nº 214/2020, de 17 de juny, on s'exposa que "la doctrina sosté que no és suficient qualsevol il·legalitat o defecte de tramitació , sinó que les irregularitats deuen ser constitutives d'un vici de nul·litat de ple dret, que impedeixin continuar el procediment o que comportin una valoració de les ofertes contrària als principis rectors de la contractació pública, i que constin degudament motivades (entre moltes altres , les resolucions 108/2017, 70/2017 i 142/2015 d'aquest tribunal, les resolucions de l'TACRC nº 118/2020, 451/2018, 427/2017; 27/2017 i 1004/2015, les resolucions de l'Òrgan Administratiu de Recursos contractuals d'Euskadi 168/2019 i 65/2018, les resolucions de Tribunal Administratiu de Contractació Pública de la Comunitat de Madrid - TACPM - 1/2018, 181/2017, 243/2016, 241/2016, 117/2015 i els acords de l' Tribunal ADMINI strativo de Contractes Públics d'Aragó 24/2017 i 23/2017) ". D'altra banda, el Tribunal Administratiu Central de Recursos Contractuals (en endavant, TACRC), en la seva Resolució núm 263/2012 va adoptar una postura menys contundent, on considerava que el desistiment "és una alternativa de revisió de l'actuació administrativa específica, en relació amb els mitjans generals que preveu la Llei per a la revisió dels actes administratius com la declaració de lesivitat que preveu l'article 103 de la Llei 30/1992, de 16 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i de procediment administratiu comú " . Per aquest motiu, el TACRC s'inclina la seva postura a admetre també el desistiment quan la infracció de les normes de preparació de l'contracte o de les reguladores de l'procediment d'adjudicació no sigui reconduïble als supòsits de nul·litat de ple dret i es tracti de vicis d'anul·labilitat , sempre que, per la seva naturalesa, no admetin esmena dins el curs de l'expedient de licitació. Resulta cal citar, en la mateixa línia, la Resolució de la mateixa TACRC núm 664/2017, de 14 de juliol, la Sentència de l'TSJ d'Astúries de 31 de gener de 2014 (Roj STSJ AS 147/2014), l'Informe 15/2009 , de la Comissió Consultiva de Contractació Administrativa de la Junta d'Andalusia i el Dictamen de l'Advocacia de l'Estat de 18 de febrer del 2016.
Així doncs, tot sembla indicar que no hi ha un criteri unànime a l'respecte i de moment tot indica que així seguirà, ja que el Tribunal Suprem encara no s'ha pronunciat a l'respecte. Sota el meu punt de vista i d'acord amb la tendència adoptada pel TCCSP, m'inclino a considerar que la figura de l'desistiment contractual hauria d'utilitzar de manera restrictiva i reservar-se per aquells supòsits en què hagi existit una infracció constitutiva de nul·litat de ple dret - supòsits taxats en l'article 47 de la LPACAP -, ja que si no, l'Administració podria emparar la seva justificació de desistir de l'contracte en qualsevol infracció de l'ordenament jurídic, creant als licitadors una situació d'inseguretat jurídica considerable.
Finalment, i en la línia de la meva opinió, cal recordar que és doctrina de l'TCCSP que el desistiment, com a potestat discrecional de l'Administració, ha de complir amb les finalitats que li són pròpies a el servei de el bé comú i de l'ordenament jurídic i sempre es s'ha de basar en els principis de racionalitat i proporcionalitat (entre d'altres, les sentències de Tribunal Suprem de 16 d'abril 1999 - RJ 1999/4362 i de 21 de setembre de 2006 - RJ 2006/6437 -) i, en tot cas, deu ser apreciat de manera restrictiva (Resolució de l'TCCSP nº 214/2020, de 17 de juny).
Així doncs, la conclusió que s'ha d'extreure de tot el que s'ha exposat és que el desistiment com a causa de resolució pròpiament dita es troba prevista a la LCSP únicament i exclusivament per als contractes d'obres, que haurà de tenir lloc abans o després de l'inici de les mateixes, caldrà que s'al·legui l'existència d'una causa justa i més correspondrà l'abonament de la procedent compensació econòmica a contractista. En canvi, en el desistiment entès com la decisió de l'òrgan de contractació de finalitzar el contracte abans de la seva formalització, cal que s'hagi produït una infracció no esmenable de les normes de preparació de l'contracte o de les reguladores de l'procediment d'adjudicació. En conseqüència, la diferència substancial d'ambdós tipus de desistiment és que: en el primer ha de tenir lloc una vegada el contracte ja s'ha adjudicat i formalitzat (abans o després de l'inici de les obres) i en el segon cal que succeeixi abans de seva formalització. En suma, cada un està previst per moments procedimentals diferents. En relació a les característiques comunes, trobem, en primer lloc, que en ambdós desistiments no és possible que l'Administració resolgui el contracte sense invocar cap causa a aquest efecte, sinó que ha d'adoptar el desistiment per raons d'interès públic (en el contracte d'obres) o per raó de l'existència d'una infracció no esmenable de les normes de preparació de l'contracte o reguladores de l'procediment d'adjudicació (en el desistiment genèric); i en segon lloc, que els efectes en tots dos seran idèntics, ja que el contractista ja no estarà obligat a seguir amb l'execució de l'contracte i es veurà compensat econòmicament per l'Administració pels perjudicis causats a aquest efecte.
